Antoni Jesús Aguiló

Grup de recerca PTS (UIB)

Centre d’Estudis Socials de Coïmbra

La història del constitucionalisme modern occidental, des de la seva emergència i fins a l’actualitat, pot dividir-se, a efectes d’anàlisi, en tres grans models que conviuen no sense conflictes i contradiccions. Aquests models constitucionals són el resultat de profundes transformacions socials, polítiques i econòmiques ocorregudes al llarg del temps.

Tot i que poden trobar-se importants precedents històrics, com la Bill of rights (Declaració de drets) anglesa de 1689, el constitucionalisme modern sorgeix amb las revolucions liberals i burgeses del segle XVIII. La Declaració de Drets de Virgínia (1776), la Declaració d’Independència dels Estats Units (1776) i la Declaració dels drets de l’Home i del Ciutadà (1789) marquen l’inici del constitucionalisme liberal, que cerca consolidar una esfera jurídica de llibertat individual en qüestions econòmiques, religioses, polítiques, jurídiques o d’expressió enfront del poder arbitrari de l’Estat absolut. Els trets essencials del constitucionalisme liberal poden sintetitzar-se en: 1) declaració dels drets fonamentals de caire individualista i limitada al reconeixement dels drets civils i polítics, garants dels drets naturals de llibertat i propietat; 2) establiment del principi de separació de poders (executiu, legislatiu i judicial) i d’un Estat pretesament neutral quant als projectes de vida individuals; 3) minimalisme estatal basat en la dicotomia públic-privat, és a dir, reducció de les funcions i dels àmbits d’intervenció política assignats a l’Estat, la finalitat del qual es limita a garantir la seguretat jurídica de la propietat privada i la llibertat, vetllant pel manteniment de l’ordre públic establert.

Sense menysprear la seva importància històrica, el constitucionalisme modern és un fenomen d’arrels liberals que consagra un formalisme abstracte i espuri que deixa de banda conceptes ètics i jurídics abanderats durant la Revolució francesa –igualtat i fraternitat– i reflecteix els interessos polítics, econòmics i socials de la burgesia, la classe social llavors en ascens. Per a la burgesia, la Constitució era, certament, l’instrument polític i normatiu necessari per garantir el dret de propietat individual i la llibertat econòmica imprescindible per als negocis.

Aquesta tendència ideológica i política del constitucionalisme liberal va ser atenuada després d’aconteixements històrics com la Primera Guerra Mundial, la Constitució mexicana de 1917, la Constitució de Weimar de 1919 i, sobretot, amb la crisi capitalista de 1929 i la posada en marxa del New Deal en la dècada dels 30 als Estats Units, quan es va tornar impossible, des del punt de vista ideològic i material, continuar executant l’ideari constitucional purament capitalista i liberal. Aquests, entre altres esdeveniments, són a la base del sorgiment de l’Estat de benestar i del constitucionalisme social a Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial. Aquest tipus de constitucionalisme va incorporar transformacions socials i polítiques cabdals que suposaven un canvi substancial en les activitats constitucionals dels Estats, que deixaven de ser simplement garants de la seguretat jurídica de l’ordre liberal i adquirien un paper rellevant en la resolució dels problemes de les persones i els grups socials.

Es van adoptar un conjunt de mesures[1] dirigides a la recerca de major justícia social i major igualtat entre les persones i les classes socials, mesures orientades a la promoció de la seguretat i la protecció social dels ciutadans o, en paraules del sociòleg Robert Castel[2], encaminades a protegir l’individu de les circumstàncies que podrien degradar el seu estatus social. En aquest sentit, la definició clàssica d’Asa Briggs[3] és prou encertada quan, en un famós article de 1961, afirma que “un Estat del benestar és un Estat en el qual el poder organitzat és utilitzat de forma deliberada (per la política i l’administració) en un esforç per modificar el joc de forces del mercat en, almenys, tres direccions. En primer lloc, garantint als individus i les famílies un nivell mínim d’ingressos, independentment del valor que el mercat doni al seu treball o propietat. En segon lloc, limitant els efectes de la inseguretat al permetre que individus i famílies facin front a certes contingències socials (per exemple malaltia, vellesa o atur) que d’altra manera conduirien a crisis personals i familiars. En darrer lloc, assegurant que tots els ciutadans, independentment del seu estatus o classe social, disposin dels millors serveis socials dintre d’una àmplia gamma acordada”.

No obstant això, des de les darreres dècades del segle XX, i amb un context marcat sobretot pel desmembrament del bloc de països socialistes, la crisi de l’Estat de benestar i el sorgiment d’una nova fase del capitalisme –la globalització neoliberal–, el neoliberalisme es consolida com la ideologia hegemònica, inaugurant el model de constitucionalisme que avui predomina en no pocs països de l’Eurozona (Espanya, Grècia, Irlanda, Portugal, Itàlia): el constitucionalisme neoliberal. Tal com ho descriu Boaventura de Sousa Santos[4], es tracta d’un “constitucionalisme global” de caràcter essencialment econòmic basat en la idea que, “de la mateixa manera que tenim una legislació internacional de drets humans per protegir els individus, hauríem de tenir una legislació internacional que protegís les corporacions multinacionals, una mena de «drets humans» de les corporacions, a favor dels actors globals no estatals més poderosos”.

El constitucionalisme actualment en expansió està impulsat –i imposat– per institucions internacionals com l’Organització Mundial del Comerç (OMC), el Banc Mundial (BM), el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Central Europeu (BCE). S’inspira en les doctrines i practiques del neoliberalisme. És un constitucionalisme silenciós i discret que no sempre actua amb modificacions formals de la Constitució, per la qual cosa no necessita rompre amb el marc constitucional de l’Estat de benestar. El que moltes vegades fa és adaptar l’antiga estructura constitucional als imperatius globals neoliberals sense evidenciar el canvi de marc normatiu que això comporta: la consolidació d’un constitucionalisme de mercat. I això ho fa de diferents maneres:

Amb canvis o promulgacions de lleis infraconstitucionals de caràcter regressiu (reformes laborals, de l’edat de jubilació, educatives, tributàries, etc.), que creen un entramat jurídic, polític i econòmic al servei de les polítiques neoliberals.

Amb processos encoberts d’abandonament o derogació social de normes, drets i principis constitucionals (desconstitucionalització), de mode que pot “activar i desactivar zones senceres del sistema constitucional, principalment en el cas d’aquelles matèries que constitueixen allò que considera distorsions o obstacles a l’acumulació del capital per part de les corporacions transnacionals”[5]. S’imposa, d’aquest mode, un procés de buidament constitucional amb l’adopció de les anomenades mesures d’austeritat i disciplina fiscal (privatitzacions, programes de retallades, etc.) que minven o confisquen, de fet, drets socials i economics adquirits i destrueixen la protecció que oferia el constitucionalisme social.

Amb la suspensió informal de les constitucions estatals i el segrest de la democràcia –i, en conseqüència, de la sobirania popular– per part del sector finançer, que per mitjà de la troika (FMI, BM i BCE) imposa un despotisme tecnocràtic amb el nomenament de “virreis” (Monti, Draghi, Papademos) que governen en nom de Goldman Sachs.

Aquesta nova ona de constitucionalisme està tenint conseqüències perverses arreu d’Europa: privatització dels serveis públics, empobriment de la classe treballadora, repressió i criminalització de la protesta ciutadana pacífica, degradació del benestar, desregulació de les relacions laborals, augment de la desigualtat social i del poder autoritari sota una cosmètica democràtica, entre altres efectes.

En aquest context, un dels reptes més urgents d’Europa és donar un canvi de rumb constitucional –que és només una fase d’un canvi de rumb democràtic i cultural molt més ampli– amb potencialitat transformadora. Països com l’Equador o Bolívia estan treballant en aquesta línia. L’economia social i solidària, el principi de transparència, de redistribució, de reciprocitat, la diversitat democràtica o el “bon viure” (sumak kawsay) són alguns dels principis en què s’inspiren les seves constitucions actuals. Aquestes estan pensades des d’una lògica desmercantilitzadora i democratitzadora que respon a concepcions de vida en què el mercat no és una institució separada de les esferes social i cultural ni es troba en el centre del sistema d’organització social i política. No es tracta d’idealitzar aquests processos, no exempts de tensions i limitacions, però sí que apunten cap a un horitzó constitucional emancipador. Podrà una Europa a la deriva ampliar la seva mirada i treure d’aquestes experiències algun aprenentatge significatiu?

Notes

[1] Com la substitució del vot classista i sexista del constitucionalisme liberal pel sufragi universal, que va permetre la participació política de tot l’electorat, independement del seu sexe, grau d’instrucció o capacitat adquisitiva; o com el reconeixement dels anomenats drets de segona generació, que obligen l’Estat a promoure positivament el benestar ciutadà amb prestacions com el dret a la salut, l’educació, l’habitatge i al treball, entre d’altres.

[2] Castel, R. (2004), La inseguridad social. ¿Qué significa estar protegido?, Manantial, Buenos Aires, pàg. 35.

[3] Briggs, A. (2006), “The Welfare State in Historical Perspective”, a Pierson, Ch. i Castles, F. (eds.), The Welfare State Reader, Polity Press, Cambridge, pàg. 16.

[4] Dale, R. i Robertson, S. (2004), “Interview with Boaventura de Sousa Santos”, Globalisation, Societies and Education, 2 (2), pàg. 152.
[5] Sánchez Rubio, D. i Solórzano Alfaro, N. (2004), “Introducción”, a Sánchez Rubio, D., Solórzano Alfaro, N. i Lucena Cid, I. (eds.), Nuevos colonialismos del capital. Propiedad intelectual, biodiversidad y derechos de los pueblos, Icaria, Barcelona, pàg. 47.